Societat
IRENE BLÁNQUEZ CINEASTA
“Els caçadors abandonen 50.000 llebrers cada any”
Canals relacionats
Els ‘galgueros' se senten relaxats, impunes; no tenen la sensació d'estar fent una cosa mal feta
Irene Blánquez (Terrassa, 1981) presenta avui a les vuit, als cines Girona de Barcelona,
el seu documental de debut, ‘Febrero, el miedo del galgo'. Potser hi anirà amb la Perla, que va conèixer en el rodatge. El film es veurà aviat a Girona.
No és exagerat 50.000?
És una estimació a la baixa dels abandonaments anuals a Espanya. És un càlcul estadístic, i totes les ONG que treballen amb els llebrers estan d'acord que encara és una xifra baixa, que són més. S'ha tingut en compte el nombre de caçadors federats que utilitzen llebrers; s'estima que cadascun es desfà d'entre tres i deu llebrers cada any.
Per què no els volen?
Perquè els tracten com a productes explotats, i ja no els són útils: han perdut potència o ja no corren en línia recta, són el que anomenen gossos bruts. No està permès que facin drecera per arribar a la llebre, és un desprestigi [en aquest tipus de caça el gos captura la llebre, però només és legal que ho faci corrent en línia recta]. Hi ha un abandonament massiu, sobretot al febrer, quan acaba la temporada.
I també els maten?
Sí, en el documental no he tocat tant aquest tema. Però he vist fotos, he parlat amb voluntaris que treballen en el tema i es troben amb molts casos de maltractament, que han intentat penjar-los...
A Catalunya també n'hi ha casos?
A Catalunya no es practica la caça amb llebrers. L'últim cop que van ser explotats va ser al Canòdrom, que es va tancar gràcies a la feina de SOS Galgos, una ONG que és la protagonista del documental. Tenen la base a Esplugues de Llobregat, però treballen a escala estatal i tenen voluntaris pertot arreu, tant de rescat com de recerca de famílies per adopcions, i gent que treballa com a casa d'acollida, que són claus, perquè molts estan traumatitzats, no tots són adoptables, n'hi ha que necessiten cirurgia... Jo vaig llegir un article a la revista britànica Metropolitan, vaig trucar Anna Clements, que és la fundadora, i li vaig dir que volia fer un documental sobre la situació dels llebrers a Espanya, i ella va estar encantada. Estaven disposats a ajudar-me en tot. Vaig gravar durant un any tota la seva tasca: educativa, rescat, cures... No volia fer només un documental de denúncia, també volia mostrar la tasca de les ONG, n'hi ha moltes especialitzades en llebrers a Espanya.
On es practica aquesta caça?
En moltes zones rurals d'Andalusia i Extremadura. I també en zones de Toledo.
Són reminiscències del que s'anomenava l'“Espanya negra”?
Totalment! A més a més, per nosaltres pot ser una realitat desconeguda, però allà tothom sap qui maltracta els llebrers, qui els penja, qui se'ls treu de sobre... I ningú els denuncia, fins i tot la gent que defensa els animals té por, perquè són tradicions que no es poden tocar, i tothom es coneix. Però sense denúncies no hi haurà cap canvi.
Què falla perquè passin aquestes coses avui en dia?
Pel que he vist, l'educació. I no hi ha cap intenció per part de les administracions que la societat canviï, ni la manera de veure la caça ni l'abandonament de llebrers. I sobretot veig que elsgalgueros se senten molt relaxats, impunes, no senten que facin una cosa mal feta, ni que hi hagi un organisme al darrere que els estigui vigilant.Per això jo no volia ridiculitzar els caçadors, ni fe una crítica directa a aquest col·lectiu, el que volia era mostrar la conseqüència d'aquesta activitat, d'aquesta actitud no empàtica, explotadora i egoista. Ells són qui els crien i qui els abandonen, i a sobre tots estem pagant els impostos de les gosseres.
Crida l'atenció del documental les mirades dels llebres...
Les mirades dels llebrers són espectaculars. No he volgut fer un documental sensacionalista, ni que l'home en fos protagonista. Volia que en fos protagonista el llebrer, i despertar en l'espectador aquest amor que jo sento per ells, aquesta empatia. Són éssers que senten, que volen connectar, ser estimats; no volen ser explotats ni abandonats. El to de la pel·lícula és emocional.
No hi ha hagut resistència dels galgueros a ser enregistrats?
No, perquè ells consideren que no fan res malament. Jo els vaig dir la veritat, que faria un documental que exposa les dues cares del món del llebrer, com cacen, però també què passa amb ells quan ja no els són útils, la tasca de les ONG. I ells ho van acceptar. No hi ha cap moment de càmera oculta. I he intentat, dins de les meves possibilitats morals, mostrar els dos punts de vista. Ells tenen la seva oportunitat de defensar-se.
Els vas enregistrar entrenant, els fan córrer lligats a un cotxe...
No només ho vaig filmar, a més em van dir que això no ho consideren maltractament: fas entrenar el gos, que tingui els pulmons ben oberts... L'injust seria portar el gos de cacera i que no aguantés perquè no ha entrenat, es justificaven. Els lligaven al cotxe i els feien fer 25 o 30 quilòmetres diaris corrent i trotant. L'esgotament i el maltractament era obvi.
Tinc entès que la seva gossa era d'un d'ells...
Sí, la Perla era una gossa de les que vaig filmar entrenant-se, corrent darrere un cotxe. Ja no servia per córrer, per caçar, la van abandonar i vaig acabar quedant-me-la. La gent es pensa que, al venir del camp i de la caça, aquests gossos necessiten un gran jardí per córrer, però són gossos que tenen un nivell energètic superbaix, poden dormir fins a setze hores al dia, els encanta passejar al teu costat... Si poden córrer, corren, però no és la seva necessitat vital. La seva necessitat vital és la connexió amb l'ésser humà. Són ideals per adoptar-los.
Els llebrers són els gossos més maltractats d'Europa?
I tant, no ho dubto. A Espanya, segur, amb els podencs i qualsevol gos de caça. Hi ha caçadors que se estimen el seu gos, és el seu company, els jubilen i se'ls queden. Però als llebrers no els retiren després d'explotar-los, se'n desfan.
Publicat a
- El Punt Avui. Comarques Gironines 23-01-2014 Pàgina 60
- El Punt Avui. Nacional 23-01-2014 Pàgina 48
No hay comentarios:
Publicar un comentario